el meu correu: tumateix.llibres@gmail.com

28 de març 2009

TERESA ROIG.


Si abans de llegir l'entrevista la vols llegir-ne la biografia, aquí
  • Quan vas fer aquell primer pas, on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?
El pas que em va portar a convertir-ho en la meva professió, va ser fa uns tres anys. Estava cansada de no poder dedicar-hi més temps, que l'escriptura fos només una afició -quan era la única constant de la meva vida, el que volia fer des de ben petita- i vaig decidir deixar la meva feina oficial per llançar-m'hi de cap.
  • Escrius directament a l'ordinador o amb boli, potser amb llapis...?
Primer, abans d'escriure ni una sola ratlla, hi dono moooltes voltes. Hi penso de dia i de nit, aquí i allà, a totes hores... fins que ho tinc ben apamat. Llavors, prenc notes -amb el meu inseparable boli bic nege, en qualsevol paper o llibreta que tingui a mà. I, al final, ho passo a net i segueixo treballant a l'ordinador.
  • Quin ritme d'escriptura tens? Escrius cada dia o només quan estàs inspirat?
Com va dir Picasso, la inspiració t'ha de trobar treballant. Ser escriptor és un ofici com qualsevol altre, de vuit hores diàries o més. Sols que la producció pot ser molt variada: un dia escriuràs una línia, un altre cinquanta pàgines...
  • Llegeixes molt? Quins són els teus escriptors preferits?
Reconec que no llegeixo tant com voldria. Per això, quan puc, m'agafo vacances d'escriure pe llegir o rellegir coses -que no siguin documentació per a alguna novel·la meva- Els meus autors preferits son d'allò més dispars; em sedueix tot aquell que m'expliqui amb pols i estil una bona història, que m'atrapi i m'emocioni. Rilke, Goethe, Rodoreda, Márquez, Monzó, Card, Ferguson,...
  • Quan vas decidir escriure sobre la guerra civil, no et va fer por que ja n'hi hagués massa sobre el tema?
Al contrari: era un repte. Volia trobar un enfocament nou, que interessés a la gent i despertés la curiositat sobre aquest període tan recent i tan oblidat alhora de la nostra història. I, per altra banda, també hi havia una part d'homenatge familiar, als meus pares que van viure aquell conflicte quan eren nens.
  • Tens alguna relació amb el poble d'Agramunt, o el vas triar per algun altre motiu?
Agramunt és on van néixer els meus pares i dos dels meus germans. Jo ja vaig néixer a Igualada, però part de la meva infància la passàvem allà -on encara hi tenim parents- i en tinc molt bons records. M'hi sento com a casa. Per tot plegat, vaig voler explicar la seva història -a través d'una ficció-, com a mostra de què i com es vivia en les zones rurals durant la Guerra: ni millor ni pitjor que a les ciutats, de les que tant s'ha parlat sempre, però molt diferent.
  • És difícil que et publiquin un llibre, potser passa allò de : "si no tens padrins no menges mona"?
No és fàcil i suposo que tenir padrins ajuda, però amb esforç i constància es pot aconseguir qualsevol cosa. La sort arriba, igual que la inspiració, si t'ho treballes.
  • Creus que els premis literaris ajuden als escriptors novells o és només un petit pas que no et porta enlloc si no hi ha més al darrera?
Considero que els premis són un primer pas, ajuden -a nivell moral i econòmic, de vegades- però no han de marcar mai el llistó. S'ha de voler anar més enllà sempre. Un escriptor no es pot conformar en haver guanyat algun concurs, perquè això sol no t'obre portes i sovint tampoc fa que arribis als lectors en general.
  • Quan no disposes dels mitjans que tenen al seu servei els "grans escriptors" per donar publicitat al seu llibre, has de fer ruta per llibreries, pobles... per donar-te a conèixer. Resulta dur, esgotador?
Déu n'hi do...! És la lluita entre David i Goliat. Per sort o per desgràcia només uns pocs autors aconsegueixen la difusió mediàtica suficient com per captar l'atenció del públic, i la resta -una gran majoria- hem de fer mans i mànigues per tal de poder fer-nos un lloc... Malgrat això -no suporto el victimisme-, crec que no s'ha de perdre l'esperança ni la il·lusió i cal seguir lluitant amb els recursos que es tinguin.
  • Creus que pot ser enriquidor aquest contacte tant directe amb els lectors, o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor.
Precisament considero que aquest és un dels avantatges que tenim els escriptors "petits" -per dir-ne d'alguna manera-, que podem establir una relació més estreta amb els qui ens llegeixen, crear-hi un vincle, una complicitat, que resulta impossible tenir amb els autors de masses. Per mi és un honor conèixer i saber què opinen els meus lectors, i forma part de la recompensa de dedicar-me a l'escriptura.
  • Quina és la pregunta que no et fan mai o gairebé mai i t'agradaria contestar?
Em sembla que ningú m'ha preguntat mai perquè escric. De fet, fins fa uns anys, ni tan sols jo me l'havia plantejat aquesta qüestió. Però aleshores vaig descobrir Rilke, amb Cartes a un jove poeta. En aquelles pàgines, el mestre li deia al seu alumne: "Camini cap a vostè mateix. Explori el monament que anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor. Confessi's si es moriria en cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, preguntis, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure? (...) Si la serposta fos d'assentiment, si li fos lícit solucionar aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple he d'escriure, edifiqui la seva vida tot seguint aquesta necessitat. La seva existència ha d'esdevenir un símblo i un testimoni d'aquest afany." I ja us podeu imaginar quina va ser la meva resposta...