NÚRIA MARTÍ CONSTANS

Si la voleu una mica de biografia: aquí.

• Quan vas fer aquell primer pas on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?

Vivia una situació familiar i personal difícil de viure i l'escriptura va ser la via de sortida. Vaig pensar que si m'hi posava de debò, ho havia de fer bé, d'una manera professional, vull dir, i no només per passar l'estona.

• Quin mètode d'escriptura tens: directament a l'ordinador, primer amb paper...?

Mai no és exactament igual. Normalment escric de dret a l'ordinador, però pot passar que sigui en un lloc determinat i em vinguin ganes d'escriure i llavors ho faig en un paper.

• Tens un ritme d'escriptura? escrius cada dia o només quan estàs inspirada?

No sóc gaire constant, la veritat. Per a mi escriure és una necessitat i escric quan en tinc ganes, quan sento la força que m'hi empeny, quan fa dies que hi rumio i m'adono que aquell és el moment just de posar-m'hi i no cap altre. Fins i tot si he de lliurar un escrit en una data, com ara les col·laboracions a la Revista de Girona, primer hi penso, a vegades tota una setmana, i començo quan en tinc necessitat.

• Llegeixes molt? Quins són els teus escriptors preferits?

Vaig llegir molt de més jove. Encara llegeixo, és clar. Miro sempre de tenir temps per fer-ho. Allò que abans de ser escriptor s'ha de ser bon lector és una veritat indiscutible. M'agrada moltíssim Mercè Rodoreda i no em canso de rellegir-la. També Nabòkov. Dels escriptors d'ara, m'agrada Jordi Coca. Lena, per exemple és una novel·la que m'atrapa. I de casa, Maria Mercè Roca, gironina com jo.

• Aquest llibre està escrit amb un llenguatge, a estones, gairebé poètic. Creus que fan falta més llibres d'aquest estil, potser ara la gent està més acostumada a llegir un llenguatge més groller?

Crec que hi ha lloc per a tot sempre que no sigui gratuït. En l'escriptura tot ha de tenir una funció i el llenguatge és l'eina de l'escriptor per engrescar el lector. No tots els lectors busquen el mateix.

• A "Hores prohibides" tenim dues dones, un secret i molts sentiments. Està inspirada en fets reals o és tot ficció?

Les dones sempre hem tingut un paper difícil en la societat en què vivim, guiada majoritàriament per homes. Hem passat de no tenir ni veu ni vot a haver de ser heroïnes tenint cura de la casa i treballant fora. A l'època de la protagonista d'Hores prohibides, Caterina, la dona s'ho havia de callar tot i això comportava un dolor molt gran.
Pel que fa a realitat i ficció, crec que no hi ha cap escriptor que pugui dir que tot, absolutament tot, és inventat. Al contrari, tot, absolutament tot, és real d'una manera o altra. Això no vol dir que la meva àvia visqués tot el que viu Caterina ni que existís cap Dolors. Però un escriptor es nodreix de les experiències que coneix i és tots els seus personatges.

• Creus que és difícil que et publiquin un llibre? Els premis literaris ajuden als escriptors novells o és només un pas massa petit?

Sí, és difícil entrar al món editorial. I els premis literaris són una porta d'accés molt bona. Hem d'estar contents que hi hagi iniciatives com aquestes, com el Premi Just M. Casero de Girona, per exemple, perquè promouen l'escriptura i empenyen els escriptors que comencen. No és la quantia del premi allò que importa, és tot el que ve després.

• Quan no disposes dels mitjans que tenen al servei els "grans escriptors" per donar publicitat al seu llibre, de vegades has de fer ruta per fer presentacions per donar-te a conèixer. Has hagut de fer-ho?

Sí, vaig fer presentacions a Barcelona, Calella i Girona, i diverses entrevistes, primer, i per Sant Jordi vam fer ruta de debò de la mà de l'editorial Ara-Llibres (amb autocar inclòs, vull dir) i vam visitar altres indrets tots junts, editores i escriptors. Va ser fantàstic.

• Creus que pot ser enriquidor aquest contacte tan directe amb els lectors o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor.

Res d'ignorància. Crec que el contacte amb el lector forma part del procés d'escriptura. En definitiva, escrivim per ser llegits. Què pot satisfer més que un comentari positiu d'un lector?
De fet, vaig obrir el bloc a la xarxa arran de la publicació del llibre i ho vaig fer per això, per comunicar-me amb el públic lector, perquè tot aquell que tingués ganes de saber-ne més pogués fer-ho. És un fenomen que visc en primera persona quan sóc només lectora. Els comentaris que he rebut tant virtualment com de viva veu m'han fet venir moltes ganes de continuar escrivint.

• Quina és la pregunta que no et fan mai i t'agradaria contestar?

La veritat, m'ho haig de pensar. Si que sé la que em fan molt i que no m'agrada (i que veig que no s'inclou en aquesta entrevista, que bé!): "què estàs escrivint ara?"
La que m'agradaria que em fessin podria ser una cosa així: "Per què cites Narcís Oller a l'inici de la novel·la?" (potser sí que me l'han feta, però un cop i prou, en tot cas) Respondria: "Perquè Pilar Prim és una dona valenta i Caterina també.

CARME MARTI CANTÍ

Podeu veure la seva biografia aquí.

"Xup-xup
La setmana després de la Mare de Déu d'agost del 2002, vaig anar a casa de la iaia amb una llibreta nova i bolígraf. Sempre ho havíem dit que hauríem d'escriure les seves memòries i sí, la història del xicot de Reus i de l'anònim em va engrescar. La iaia tenia 90 anys i la mama no n'havia sentit a parlar mai, del xicot de Reus.
Durant gairebé cinc mesos vaig anar a veure-la un o dos cops per setmana. Parlàvem al menjador o al perxe. Sempre hi anava acompanyada del Martí, que amb un anyet i mig només feia que rodar i jugar, i posar-li coses a la butxaca del davantal i treure-les-hi. Recordo la iaia amb davantal i, sovint, cantant.
Jo prenia apunts i a la següent visita els portava redactats. El primer cop que va veure la seva narració impresa es va emocionar, es delia per llegir-la i contenta i convençuda va reemprendre el seu relat.
Cada dia repassàvem el que li havia portat redactat de la visita anterior, moltes vegades afegia alguna cosa i només un parell de cops va retallar. Després continuava la història...
També ens vam entretenir a triar fotos per afegir un petit àlbum darrere del text. Un bon amic ens hi va ajudar, a més va dissenyar una portada que va encantar a la iaia.
El divendres 7 de març vam tenir-ho tot enllestit i el dissabte vam anar a veure-la. El Martí pujava les escales dient: "Iaia, iaia, un gal." Li va donar les memòries enquadernades i embolicades. Li vam fer repetir el gest per poder fotografiar-la amb la intenció, suposo, d'immortalitzar el moment.
Vam passar una bona vetllada, la iaia estava contenta i es trobava molt millor que altres dies. Recordo que va menjar, molt a gust, una coca de poma que li havia portat la mama. Vaig pensar que feia temps que no l'havia vist tan eixerida.
El diumenge a la matinada va morir d'un infart.
Em van explicar que tant dissabte com diumenge havia estat fullejant les memòries.
Mentre ho vaig escriure vaig ser tan fidel com vaig saber a la seva història, a la seva veu..."

TERESA ROIG.

Si abans de llegir l'entrevista la vols llegir-ne la biografia, aquí

• Quan vas fer aquell primer pas, on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?

El pas que em va portar a convertir-ho en la meva professió, va ser fa uns tres anys. Estava cansada de no poder dedicar-hi més temps, que l'escriptura fos només una afició -quan era la única constant de la meva vida, el que volia fer des de ben petita- i vaig decidir deixar la meva feina oficial per llançar-m'hi de cap.

• Escrius directament a l'ordinador o amb boli, potser amb llapis...?

Primer, abans d'escriure ni una sola ratlla, hi dono moooltes voltes. Hi penso de dia i de nit, aquí i allà, a totes hores... fins que ho tinc ben apamat. Llavors, prenc notes -amb el meu inseparable boli bic nege, en qualsevol paper o llibreta que tingui a mà. I, al final, ho passo a net i segueixo treballant a l'ordinador.

• Quin ritme d'escriptura tens? Escrius cada dia o només quan estàs inspirat?

Com va dir Picasso, la inspiració t'ha de trobar treballant. Ser escriptor és un ofici com qualsevol altre, de vuit hores diàries o més. Sols que la producció pot ser molt variada: un dia escriuràs una línia, un altre cinquanta pàgines...

• Llegeixes molt? Quins són els teus escriptors preferits?

Reconec que no llegeixo tant com voldria. Per això, quan puc, m'agafo vacances d'escriure pe llegir o rellegir coses -que no siguin documentació per a alguna novel·la meva- Els meus autors preferits son d'allò més dispars; em sedueix tot aquell que m'expliqui amb pols i estil una bona història, que m'atrapi i m'emocioni. Rilke, Goethe, Rodoreda, Márquez, Monzó, Card, Ferguson,...

• Quan vas decidir escriure sobre la guerra civil, no et va fer por que ja n'hi hagués massa sobre el tema?

Al contrari: era un repte. Volia trobar un enfocament nou, que interessés a la gent i despertés la curiositat sobre aquest període tan recent i tan oblidat alhora de la nostra història. I, per altra banda, també hi havia una part d'homenatge familiar, als meus pares que van viure aquell conflicte quan eren nens.

• Tens alguna relació amb el poble d'Agramunt, o el vas triar per algun altre motiu?

Agramunt és on van néixer els meus pares i dos dels meus germans. Jo ja vaig néixer a Igualada, però part de la meva infància la passàvem allà -on encara hi tenim parents- i en tinc molt bons records. M'hi sento com a casa. Per tot plegat, vaig voler explicar la seva història -a través d'una ficció-, com a mostra de què i com es vivia en les zones rurals durant la Guerra: ni millor ni pitjor que a les ciutats, de les que tant s'ha parlat sempre, però molt diferent.

• És difícil que et publiquin un llibre, potser passa allò de : "si no tens padrins no menges mona"?

No és fàcil i suposo que tenir padrins ajuda, però amb esforç i constància es pot aconseguir qualsevol cosa. La sort arriba, igual que la inspiració, si t'ho treballes.

• Creus que els premis literaris ajuden als escriptors novells o és només un petit pas que no et porta enlloc si no hi ha més al darrera?

Considero que els premis són un primer pas, ajuden -a nivell moral i econòmic, de vegades- però no han de marcar mai el llistó. S'ha de voler anar més enllà sempre. Un escriptor no es pot conformar en haver guanyat algun concurs, perquè això sol no t'obre portes i sovint tampoc fa que arribis als lectors en general.

• Quan no disposes dels mitjans que tenen al seu servei els "grans escriptors" per donar publicitat al seu llibre, has de fer ruta per llibreries, pobles... per donar-te a conèixer. Resulta dur, esgotador?

Déu n'hi do...! És la lluita entre David i Goliat. Per sort o per desgràcia només uns pocs autors aconsegueixen la difusió mediàtica suficient com per captar l'atenció del públic, i la resta -una gran majoria- hem de fer mans i mànigues per tal de poder fer-nos un lloc... Malgrat això -no suporto el victimisme-, crec que no s'ha de perdre l'esperança ni la il·lusió i cal seguir lluitant amb els recursos que es tinguin.

• Creus que pot ser enriquidor aquest contacte tant directe amb els lectors, o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor.

Precisament considero que aquest és un dels avantatges que tenim els escriptors "petits" -per dir-ne d'alguna manera-, que podem establir una relació més estreta amb els qui ens llegeixen, crear-hi un vincle, una complicitat, que resulta impossible tenir amb els autors de masses. Per mi és un honor conèixer i saber què opinen els meus lectors, i forma part de la recompensa de dedicar-me a l'escriptura.

• Quina és la pregunta que no et fan mai o gairebé mai i t'agradaria contestar?

Em sembla que ningú m'ha preguntat mai perquè escric. De fet, fins fa uns anys, ni tan sols jo me l'havia plantejat aquesta qüestió. Però aleshores vaig descobrir Rilke, amb Cartes a un jove poeta. En aquelles pàgines, el mestre li deia al seu alumne: "Camini cap a vostè mateix. Explori el monament que anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor. Confessi's si es moriria en cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, preguntis, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure? (...) Si la serposta fos d'assentiment, si li fos lícit solucionar aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple he d'escriure, edifiqui la seva vida tot seguint aquesta necessitat. La seva existència ha d'esdevenir un símblo i un testimoni d'aquest afany." I ja us podeu imaginar quina va ser la meva resposta...

JOAN CARRERAS

Si voleu saber-ne alguna cosa més abans de llegir l'entrevista, aquí.

• Quan vas fer aquell primer pas on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?

No me'n puc recordar. Crec que he escrit sempre.

• Escrius directament a l'ordinador o amb boli, o potser amb...?

Amb teclat. El retolador només el tinc per anotacions.

• Quin ritme d'escriptura tens? Escrius cada dia o només quan estàs inspirat

Inspirat? No sé què vol dir. T'asseus, escrius... i la resta del dia escrius mentalment, sense parar, facis el que facis. Escric tota l'estona, o amb el cap o amb les mans.

• Llegeixes molt? Quins escriptors t'agraden més?

Ara mateix llegeixo força i he llegit una mica al llarg de la meva vida. M'agraden llibres molt diferents. No sóc gaire partidari de donar noms. Aquestes llistes sempre queden rares. M'interessen molts autors i d'altres, per desgràcia, no en sé res.

• Els teus personatges són quotidians, però les circumstancies que els envolten resulten, si més no singulars, o potser no tan... Creus que el teu llibre reflexa la realitat; creus que cada vegada són més normals les situacions que s'expliquen en ell?

Em sembla que el que compta és que el que s'expliqui sigui versemblant dins de l'obra, encara que al món real, per dir-ho d'alguna manera, pugui ser més o menys estrambòtic. L'unica coherència que m'amoïna és la interna. Que quedi clar a tothom que entre autor i lector hi ha una mena de pacte previ que diu: tot el que hi ha aquí és ficció.

• Una pregunta indiscreta... Practiques l'origami...?

En sabia una mica. No gaire. Però això té poca transcendència fora de la curiositat natural que ens puguis tenir. El meu origami consisteix a escriure històries?

• Em sembla que he vist o llegit en algun lloc que t'han enviat algunes figures fetes amb papiroflèxia. És cert?

No, no, el que vam dir és que diverses persones que m'estimen em van regalar tot de figures perquè les ensenyés el dia de la conferència de premsa on es va presentar el llibre. Va estar bé poder-ho fer. Al blog n'hi ha una foto...

• És difícil que et publiquin un llibre, potser passa allò de: "si no tens padrins no menges mona"?

No ho sé, fa uns quants anys que vaig publicant i ja no ho sé. Però en comptes de padrí, que dius tu, tinc un acord amb una agència literària, on m'ajuden molt, i hi ha un editor que coneix molt bé que faig i que sap què vull fer i que fa anys que creu en l'obra que vaig exposant.

• Has desplegat una campanya interessant per la "xarxa": You tube, el bloc del llibre... Creus que es nota la diferència si utilitzes aquests mitjans en la promoció del llibre?

Semblava que havia de demostrar que l'autor estava disposat a comprometre's amb la promoció, però la veritat és que no estic segur d'haver-la encertat. En realitat, la meva feina és escriure els llibres, la resta no hauria de ser cosa meva. No n'estic gaire segur, però l'experiència d'aquesta vegada em fa rumiar i tard o d'hora arribaré a una conclusió.

• Cada cop és més normal que les noves tecnologies es barregin amb les tradicionals. Que en penses del e-book?

Els e-book, que dius, segueixen sent un book, oi? Aquesta és la qüestió. Una novel·la no és una pila de paper sinó una pila de paraules, de frases, d'històries. I això és l'essencial. Si el dia de demà es llegeix en un paper o en un altre suport no em sembla que modifiqui l'essencial de la literatura.

• Per donar a conèixer el llibre, has fet també ruta per llibreries, pobles...?

No ho he fet i potser hi hauria estat disposat però em sembla que ara mateix els editors tenen altres coses al cap i molta feina.

• Creus que pot ser enriquidor aquest contacte tan directe amb els lectors, o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor?

No ho se, jo no sóc gens fetitxista. L'autor de vegades pot destorbar, és una nosa que es pot siturar entre l'obra i el lector, no et sembla? El més important és el llibre. Això sí que ho tinc clar.

• Quina és la pregunta que no et fan mai o gairebé mai i t'agradaria contestar?

No n'hi ha cap. Potser un dia m'agradaria parlar dels llibres que he escrit però amb certa calma.

ALÍCIA GILI I SÍLVIA ROMERO.

Si voleu conèixer-les una mica millor abans de llegir l'entrevista ho podeu fer aquí.

• Quan vàreu fer aquell primer pas, on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?

ALÍCIA: De fet jo, des del día que ens vam trobar a l'Ateneu i vam parlar de que Fahrenheit 451 era interessant per la reflexió que implicava dels llibres, del poder que tenen i la por que fan, recordo haver dit: "Podem parlar de llibres de poder". Però recordem que en la fantasia i ciència-ficció hi ha moltes novel·les sobre llibres de poder i la saga de Mhist o el propi Fahrenheit eren exemples clars. Calia, doncs, ser alternatiu i innovador, i llavors vàrem pensar: "I si parlem del llibre com a objecte màgic, i no pel que hi diu?" I va ser l'espurna. Des d'aquell moment la màquina de la imaginació ja no va poder parar de donar voltes, i començar a posar l'esquema de la idea per escrit.
SÍLVIA: Sí, la veritat és que la idea embrionària, com sol passar, va aparèixer una mica per casualitat. Com qui diu ens acabàvem de conèixer en persona, ja que el primer contacte nostre va ser a través d'un portal literari, però aquesta coincidència de la novel·la de Ray Bradbury com un llibre de capçalera per a les dues, ho va propiciar tot.

• Escriviu directament a l'ordinador o amb boli, potser amb llapis...? Sempre que llegeixo un llibre de coautors em pregunto si escriuen per separat i després ho fusionen o comparteixen els moments d'escriptura... Com ho feu vosaltres?

ALÍCIA: Jo prenc moltes notes amb llapis a llibretetes, per què m'encanten les llibretes, i perquè així quan se m'acut una idea la puc apuntar, o esbossar, fins i tot paraules que m'agraden o frases o imatges que em criden l'atenció. Però després el procés productiu seriós el faig a l'ordinador. De fet ens vam repartir una mica l'estrictura de l'obra, personatges i capítols, per treballar alternativament, però com ens passàvem la feina setmanalment, i la llegíem, criticàvem i corregíem contínuament, de fet hem compartit tot el procés productiu. Hem escrit a dues mans, però amb un cervell com els nostres propis clons.
SÍLVIA: De forma habitual escric directament a l'ordinador. El que passa és que abans de posar-me a escriure, tot aquell material ja el tinc molt ben pensat i estricturat dins el cap. Però reconec que, a banda de prendre notes d'idees que després puc desenvolupar en forma de novel·la o relat, quan en alguna ocasió em trobo encallada, a mi em funciona molt l'escriptura a mà. Amb bolígraf. Això m'ajuda a tirar endavant. Pel que fa a l'escriptura conjunta, és el que diu l'Alícia: tot i que els capítols s'han escrit per separat, aquest procés continu de lectures, relectures, correccions i comentaris han creat un corpus unitari en el qual difícilment es pot distingir l'estil de cadascuna de nosaltres. I creiem que aquest és un èxit de la novel·la.

• Aquest no és el primer llibre que escriviu juntes, resulta difícil escriure a "duo"?

ALÍCIA: Si tens respecte per l'altra, acceptes crítiques fortes, i ets capaç d'entendre que de vegades és l'altra qui se'n surt amb la seva... no? Tot i així discutim, ens barallem, defensem els nostres personatges, però sempre des del somriure, per passar-nos-ho bé, i amb una botella de xerès!
SÍLVIA: He de confessar que això de l'ampolla de Porto és veritat... però amb mesura! I en tot cas, només afegiria que a banda d'aquest respecte que ha comentat l'Alícia, hem tingut la sort de venir de dues disciplines diferents. L'Alícia és historiadora i jo filòloga, cosa que ha permès que ens complementéssim a partir d'aquests coneixements.

• Quin ritme d'escriptura teniu, escriviu cada dia o només quan arriba la inspiració?

SÍLVIA: Particularment no crec en la inspiració. Sí que és veritat que de vegades tens dies bons i dies no tan bons, però això passa en tots els àmbits de la vida. Penso que l'escriptura és una qüestió d'ofici i el que demana són hores de dedicació. En l'actualitat, jo tinc la sort de poder destinar cada dia un espai del meu temps a la literatura en general. I amb això vull referir-me tant a l'escriptura com a la lectura.
ALÍCIA: Jo, pel contrari, disposo d'uns tempos molt definits perquè tinc una feina absorbent i he de ser sistemàtica. Sinó, no podria escriure mai. M'hi posos totes les nits que no estic massa cansada, tots els caps de setmana que tinc lliures pel matí, i totes les dates festives, marco un calendari, un nombre de capítols a executar, una estructura, i començo a les nou del matí i a les dues del migdia he de tinir tants capítols. Pot semblar que la inspiració no juga cap paper, però la sistematització és un funcionament per poder trobar temps per escriure, la inspiració la tinc a cada minut del dia, que vaig pensant, i apuntant al cervell o a la llibreteta les idees que van venint. Després és l'hora de posar-les en marxa.

• Per què el gènere de la fantasia?

ALÍCIA: Perquè és un mirall de la nostra societat, que ens permet ser crítics i denunciar situacions, i alhora és un gènere que permet arribar a gent jove i adulta.
SÍLVIA: Perquè m'agrada i llegeixo literatura de fantasia, perquè crec que és un gènere molt vàlid, però sobretot perquè significava un repte, per a mi. Mai fins aleshores m'havia llençat a escriure novel·la de fantasia.

• El llibre està ple de títols de llibres, potser no ho hauria de preguntar però... els heu llegit tots...? Sou grans lectores?

SÍLVIA: No, no els hem llegit tots, i aquesta és una pregunta que ens fan sovint. Llegeixo molt, però no pas fins a aquest punt. Ja m'agradaria! En un principi els títols que fèiem servir pertanyien als nostres referents particulars. Després, i per tenir un punt d'informació comuna, vam agafar com a referència la llista que elabora Harold Bloom en el seu El cànon occidental. Però també els cercàvem per altres fonts d'informació.
ALÍCIA: Exacte. Sóc gran lectora, però no, no he llegit tots els títols. Perquè són molts i perquè alguns no són de l'àmbit de lectura que m'interessa. Però dins de l'argument de la història ens anava bé el títol, perquè els llibres tenen poder pel seu títol i no pel seu contingut.

• Què en penseu del e-book, al vostre llibre els únics que coneixen els continguts dels llibres ho han aconseguit mitjançant la informàtica?

ALÍCIA: Que això pot arribar a passar algun dia, i que dono un vot d'aprovació a la informàtica i als e-book, perquè encara que m'encanten els llibres com a objectes, trobo que en un futur, si el e-book permet conservar la lectura i la saviesa que la humanitat ha acumulat durant mil·lenis, uns quants mil·lenis més, la informàtica és una eina útil de coneixement i difusió.
SÍLVIA: Suposo que l'e-book s'acabarà implantant i no hi tinc res en contra. Cal aprofitar tot el que ens pot aportar de bo la tecnologia. Però crec que els llibres, amb el format que coneixem en l'actualitat, coexistiran amb els e-book.

• Heu volgut donar alguna mena de lliçó, volíeu que fos un llibre amb missatge?

SÍLVIA: Un detall que diverses persones que han llegit Iskander ens han comentat, és que contínuament es palpa el nostre intens amor pels llibres. Hem pretès reflectir això, i la nostra preocupació pels baixos índexs de lectura que sovint publiquen les macroenquestes dels diaris.
ALÍCIA: El que comenta la Sílvia, i també que si llegiu, no se us desfarà el cervell. Llegir potser no ens farà lliures, però ens farà capaços de tenir pensament crític, i de lluitar contra aquells que ens arrabassen la llibertat. El pensament únic de la globalització només ens porta a acceptar les doctrines unitaristes sense discutir, i crec que els llibres són la nostra única arma, la nostra única medicina contra això.

• Ha estat difícil aconseguir la publicació dels vostres llibres? Heu tingut que fer-ne molta promoció?

ALÍCIA: Sí, és difícil. Vam tenir la sort de guanyar la beca del Premi Novel·la Ciutat de Lleida del 2006, i ara estem fent una forta campanya, però és difícil iniciar-se en el competitiu món de la literatura.
SÍLVIA: És força complicat. I amb cada llibre obres un nou món d'expectatives. Cada nova publicació et sorprèn més que l'anterior.

• Creus que pot ser enriquidor el contacte amb els lectors, o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor?

SÍLVIA: A mi, particularment, m'encanta el contacte escriptor-lector. I parlo des de les dues bandes. Com a escriptora, m'interessa molt reconèixer l'opinió dels lectors perquè els seus comentaris m'enriqueixen. Com a lectora trobo interessant poder conversar amb l'escriptor al voltant de la seva obra.
ALÍCIA: Exacte. De fet tenim una web, www.iskanderllibreunic.es.tl on demanem, a tots els lectors, les seves crítiques, opinions, i fins i tot si tenen idees per a una segona part, perquè interactuar amb el lector és una finalitat magnífica de la literatura, i avui dia la tecnologia facilita aquest procés. Així que ja saps, lector, volem la teva opinió a la nostra web.

• Quina és la pregunta que no et fan mai o gairebé mai i t'agradaria contestar?

ALÍCIA: Sempre ens pregunten perquè fem fantasia si és un gènere menor i poc seriós, o què fan dues dones escrivint fantasia, o com és escriure a quatre mans, però a mi m'agradaria que em preguntessin més sobre el perquè de la nostra crítica amagada contra aquest món unitarista i globalitzat, i sobretot pels llibres, per l'amor als llibres, a les biblioteques, al fet de lligir, perquè de fet quan et diuen "és autobiogràfic?", jo hauria de dir que sí, perquè l'amor pels llibres, pel contingut, per les tapes, pels lloms, pel tacte, o pel títol, és part de la meva vida.
SÍLVIA: Em quedo amb les paraules de l'Alícia. Poc més s'hi pot afegir.

NÚRIA SAGUÉS

Si primer voleu saber-ne alguna cosa més podeu fer-ho aquí

• Quan vas fer aquell primer pas, on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?

Crec que sempre he escrit seriosament perquè quan escric m'hi aboco al cent per cent, però ja sé que et refereixes a què em va fer decidir a publicar i, sobre això, t'he de dir que vaig sentir que aquest conte era diferent; que el volia compartir.

• Escrius directament a l'ordinador o amb boli, o potser...?

Escric amb qualsevol cosa que tingui a mà, a qualsevol lloc i en qualsevol moment. També tinc el costum de fer-ho cada dia.

• Tens ja algun altre projecte començat, conte, novel·la, relat curt...?

Després de St. Jordi va sortir un poemari: La infinitud dels eclipsis. Tinc contes al calaix de sastre a l'espera de veure la llum algun dia. Novel·la, per ara cap, sóc massa impacient i m'agraden les feines que pugui acabar a curt termini.

• Infermera, escriure, la web... Com es fa per arribar a tot arreu?

Perquè tot m'apassiona i fa que gaudeixi fent totes aquestes coses.

• Infermera i escriptora són dos mons molt diferents, com han reaccionat els teus companys amb el llibre?

Els companys de feina van quedar sorpresos i encantats d'haver descobert aquest secret meu, igual que les meves amistats. Alguns d'ells venen a les gires literàries.

• Va ser difícil aconseguir la publicació del llibre?

Abans d'enviar el llibre a una editorial en vaig fer una autopublicació bilingüe amb un altre títol. Una tirada curta per amics i companys. Llavors vaig enviar-lo a l'editorial i vaig tenir sort perquè els va agradar.

• Quan no disposes dels mitjans que tenen al seu servei els "grans escriptors" per donar publicitat al seu llibre, has de fer ruta per llibreries, pobles... Has tingut que fer-ho per donar-te a conèixer?

Doncs sí, quan l'editorial és petita i no hi ha pactada la publicitat, has de fer com els actors, has d'anar a fer "bolos" però té el seu encant.

• Creus que pot ser enriquidor aquest contacte tan directe amb els lectors, o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor?

Si, ho veig enriquidor, no veig necessitat d'amagar l'autor.

• Internet t'ajuda a promocionar el teu llibre?

Si et responc sincerament t'he de dir que fins ara no. La teva web em va sorprendre gratament quan vaig llegir que donaves un espai a autors novells. Em va cridar l'atenció la teva feina i per aquest motiu et vaig enviar el meu perquè me'l critiquessis.

• Quina és la pregunta que t'agradaria que et fessin en una entrevista?

M'agrada que em preguntin des de quan escric, perquè els dic que escric des de que era molt petita i que l'escriptura per a mi és com un esbarjo.

FREDERIC MAYOL

Si el voleu conèixer millor ho podeu fer aquí.
La bona notícia és que properament aquest autor publicarà un nou llibre, del qual esperem poder-ne parlar molt aviat.

• Quan vas fer aquell primer pas, on dius m'atreveixo i començo a escriure seriosament?

Crec que encara no l'he fet aquest pas. Escric perquè em diverteix, m'ho passo bé i gaudeixo molt. De fet, el pas aquest que em preguntes va ser quan vaig decidir que el que escrivia podia interessar i que tenia ganes de deixar-ho llegir a la gent. La següent cosa que havia de fer era portar-ho a una editorial i això si que va ser difícil perquè era una responsabilitat important per mi, la prova de foc per saber si el que escrivia estava bé, interessava i era publicable.

• Escrius directament a l'ordinador o amb boli, potser amb...?

Normalment escric directament a l'ordinador, em poso davant la pantalla en blanc i començo a escriure des d'una idea inicial que es va desenvolupant a poc a poc fins omplir pàgines i més pàgines.
Ara bé, no sempre tinc l'ordinador amb mi, i de vegades, prenent un cafè o estant de viatge, arriben idees o escenes que es poden aprofitar, llavors escric en una llibreta amb bolígraf, això sí, el boli sempre ha de ser negre, és una mania que tinc, no sé escriure en cap altre color, així com les correccions dels llibres sempre les faig en color verd, no en vermell. Són manies.

• Quin ritme d'escriptura tens? Escrius cada dia o només quan estàs inspirat?

No són gens disciplinat i pe mi això és un defecte, crec. M'agradaria marcar-me una disciplina i escriure cada dia, així tindria una producció molt més àmplia. Però no. No sempre m'hi puc posar, per diferents motius, de vegades per feina o per altres assumptes personals o perquè, simplement, no en tinc ganes i prefereixo anar al cine. Això sí, quan tinc temps i ganes, m'hi poso i la inspiració ja ve sola. De fet, encara que no escrigui, li dono infinitat de voltes durant tot el dia al relat que estic escrivint.

• Per què t'has decantat, en el teu primer llibre, per la literatura juvenil?

Va ser una mica per casualitat. Sempre he escrit per adults tot i que m'agrada molt el gènere d'aventures i de fantasia. I si el primer publicat és juvenil es deu a una promesa que li vaig fer al meu nebot després de tornar d'un viatge a Londres en que ell havia de ser el protagonista.

• Com està aquella novel·la que guardes al calaix...?

Guardada. De fet n'hi ha moltes començades i no acabades i no sempre és per haver-les descartat, si no perquè de vegades m'ha vingut una idea que m'ha atret molt més desenvolupar en aquell moment i la novel·la que estava començada ha quedat relegada. Però això no vol dir que, en qualsevol moment, pugui continuar-la, millorar-la i acabar-la.
La meva pròxima novel·la, que sortirà publicada espero que en breu, és una d'aquestes que tenia guardada i que un dia em va venir de gust recuperar, la vaig ampliar i acabar i, un cop fet, la vaig reescriure sencera fins que ha quedat com volia i a l'editorial també li ha agradat.

• Treballar, portar un bloc al dia, escriptor..., com es combina, d'on treus el temps?

Bé, tinc la sort de fer una feina que té un molt bon horari, de 8 a 3, per tant tinc totes les tardes lliures per fer el que més m'agrada i si es reparteixen bé les hores, hi ha temps per a tot: per escriure, per anar al cine, per sortir amb els amics i també per portar un blog més o menys al dia. De fet, tinc dos blogs, el meu personal i un altre sobre cinema que ve a referència d'un programa de ràdio de cine amb el que col·laboro un dia a la setmana.

• És difícil que et publiquin un llibre, creus que "qui no te padrins no menja mona"?

Difícil no, és dificilíssim que et publiquin si no tens un nom o no guanyes un premi. De totes maneres no crec que sigui qüestió de padrins, tot i que poden ajudar, però per publicar hi ha un cúmul de circumstàncies: tenir una bona obra i creure en ella, tenir sort i constància. Un padrí pot ajudar-te a portar el llibre a l'editorial i que te'l llegeixin, però si la novel·la no es bona, no hi haurà res a fer, amb padrins o sense.
Un cop vaig portar un relat infantil a una editorial mitjançant un "padrí" i no va ser publicat perquè no era prou bo. És més important tenir un bon llibre que un bon padrí.

• Quan no disposes dels mitjans que tenen al seu servei els "grans escriptors" per donar publicitat al seu llibre, has de fer ruta per llibreries, pobles... per donar-te a conèixer, resulta dur, esgotador?

Amb això tinc molta sort. Amb l'editorial que he publicat "L'Aniversari robat", al ser petita, donen un tracte preferent a tots els seus llibres. L'editora, a part de fer publicitat en els mitjans de comunicació adients, fa la ruta per llibreries i escoles per donar a conèixer el seu catàleg, a part de posar-lo al mercat internacional i a totes les fires del ram com el Saló del Llibre de Barcelona, la Setmana del Llibre en català o La Fira de Frankfurt. Jo hi poso el meu granet de sorra anant-hi a tot arreu allà on m'envia l'editora i ja m'agrada, m'ho passo bé, tot i que sóc força vergonyós i em costa molt parlar en públic. Fins i tot he anat a la tele, a Tele Girona, a promocionar-lo.

• Creus que pot ser enriquidor aquest contacte tan directe amb els lectors, o valdria més que es mantinguessin en la ignorància respecte a l'autor?

Depèn. M'explico: hi ha autors que el seu èxit es basa en el misteri que envolta la seva vida, fins i tot la seva identitat, hi ha casos famosos, sobretot en literatura per adults. En infantil hi ha el cas del ratolinet detectiu aquell que quan presenten un llibre, ho fa el mateix ratolí com autor dels relats i de l'autor no se'n coneix gairebé res. Personalment crec que el contacte amb els lectors és imprescindible, necessari i enriquidor. Jo, com a lector, m'agrada saber com escriuen els meus autors preferits i quines manies tenen a l'hora de fer-ho. Això és el que m'interessa, la seva vida en principi no.

• Creus que has aconseguit allò tant difícil de: "ser profeta a la teva terra"?

Segur que no! No sóc profeta de res! però en tot cas, escrivint en català, si no som profetes a la nostra terra, on ho serem?

• Quina és la pregunta que no et fan mai o gairebé mai i t'agradaria contestar?

Abans d'anar a cap escola a parlar del llibre, pensava que hi havia moltes coses que no em preguntarien mai sobre mi o sobre el llibre, però els nens no tenen vergonya de preguntar res i fan les preguntes més inversemblants, per tant crec que m'han preguntat de tot, des d'on i quan escric a si m'agraden els gossos o quin és el meu color preferit.
Més que una pregunta, hi ha un comentari que em van fer que em va sorprendre: em van dir que el meu estil recordava el d'Emilio Salgari. Confesso que mai he llegit res de Salgari, fins aquest estiu que m'he posat amb "Cartago en llamas", però quan era petit seguia les aventures de Sandokán i m'agradaven molt. M'ho vaig prendre com un fantàstic compliment.
...Bé lligat amb això, sí que hi ha una pregunta que mai m'han fet i és curiós perquè és una pregunta molt típica: quin o quins autors han influenciat a la teva obra?

• Ja que l'has fet, la pots contestar: Llegeixes molt? Quin o quins autors han influenciat a la teva obra?
  

Aquesta pregunta ens l'ha respost des de Turquia...
Si que llegeixo molt, de fet sempre tinc un llibre a les mans o a la tauleta de nit i quan viatjo també ho faig sempre amb un llibre. Ara a Turquia m'he endut el de Cartago en llamas d'Emilio Salgari. En el meu blog pots veure la llista de llibres que porto llegits aquest any 2008
Influències? No ho se ben be de qui em puc haver influenciat perquè hi ha autors que m'agraden molt i no tenen res a veure amb el que escric jo, per exemple Paul Auster o David Leavitt o Arturo Perez Reverte. També m'ha fet passar molt bones estones l' Stephen King i en Peter Straub, entre d'altres. M'agraden els llibres d'aventures. I en quan a escriptors de juventut m'agrada molt, com ja saps, la Dolors Garcia i Cornella, l'Enid Blyton, el Michael Ende... Suposo que de tots he anat agafan influències.